Un fantasma recorre Tòquio

Aquest darrer any els mitjans de comunicació britànics han prestat molta atenció a la creixent popularitat del comunisme nipó. Ronald Buerk, corresponsal de la BBC a Tòquio, explicava en un recent reportatge que l’històric Partit Comunista Japonès (PCJ), estimulat principalment per la duresa de l'actual crisi econòmica mundial, ja compta amb més de 400.000 afiliats i dóna la benvinguda a unes 1.000 noves incorporacions mensuals. Del mateix fenomen, en parlava l'octubre passat l'escriptora i fotògrafa britànica Danielle Demetriou a les pàgines del Daily Telegraph. En un article ric en dades, Demetriou se centrava en la popularitat del comunisme entre la joventut nipona. Tal popularitat s'explica per l'enorme precarietat laboral que pateixen els treballadors japonesos, especialment des de l'aprovació de les darreres lleis de treball temporal el 2002, que han castigat de manera preferencial els joves de vint i trenta anys. El PCJ ha dedicat esforços especials a organitzar aquests sectors, no només a través de vigoroses mobilitzacions al carrer, sinó també a base d'un treball pacient de formació política per als seus militants.

L’èxit de les idees socialistes també s'aprecia a les llibreries. La clàssica novel·la proletària Kanikosen s'ha convertit en un best-seller. L'obra, basada en la lluita d'uns pescadors de cranc per unes condicions dignes de treball, fou escrita el 1929 per Takiji Kobayashi, un jove comunista torturat fins a la mort per la policia imperial. Kanikosen ha passat de vendre 5.000 exemplars anuals a més de mig milió el passat 2008. La versió manga de la novel·la també està gaudint d'un èxit espectacular. Un altre llibre versionat a còmic manga que promet ser el fenomen de l'any és el clàssic de Karl Marx Das Kapital, segons informava Leo Lewis per a The Times.

I nosaltres? Què devem fer tan malament? En un context com l'actual, quin sentit té el renovat gir a la dreta del PSOE? Com és possible que el futbol arrossegui més gent al carrer que els sindicats? Per què la coalició ICV-EUiA perd vots? Qui s'explica que milions de nous aturats siguin compatibles amb el manteniment de l'hegemonia ideològica del capitalisme? I que el llibre d'assaig més llegit sigui El Secreto de Rhonda Byrne?

En 2 minuts, el nou blog d'Aitor Carr

Fa poques setmanes que a la blogosfera hi ha una novetat digne de comentari. Es tracta de "En 2 minuts", el nou blog de l'amic Aitor Carr. Per a qui no el conegui, Carr és un jove sociòleg i activista barceloní, lector voraç de la premsa nacional i internacional. La seva experiència militant en el moviment de solidaritat amb Palestina es deixa notar en el seu blog, on abunden les referències al Pròxim Orient. El format del blog és francament atractiu. Els posts són breus, informatius i amb enllaços molt interessants. Actualitza amb freqüència. Combina la valentia de tractar qüestions d'actualitat i la humilitat d'opinar amb molta prudència. Sens dubte, un blog inspirador i prometedor.

Una equació cínica, injusta i recent

Interessant anècdota del recentment desaparegut periodista israelià Amos Elon, explicada per l'historiador Tony Judt, a l'últim número del New York Review of Books:

"[Amos Elon] Solia explicar una història reveladora. En una entrevista realitzada a principis dels anys seixanta a Washington, amb un alt diplomàtic israelià que estava a punt de deixar el seu càrrec i tornar a casa, interrogà al seu compatriota israelià de ben prop. "Què creu que ha aconseguit en el seu càrrec, aquí als Estats Units?" li preguntà Elon. "Oh, això és fàcil de contestar" replicà el diplomat. "Crec que he tingut èxit convencent els nord-americans que l'antisionisme és antisemitisme." En aquell temps, em digué Amos, l'afirmació del diplomat li semblà senzillament estrafolària; a penes podia haver imaginat llavors que aquesta cínica equació política esdevindria una creença popular entre els israelians i els seus partidaris."

Murdoch, el demòcrata

Rupert Murdoch és propietari de quasi dos-cents diaris. Tal concentració de poder mediàtic en les mans d'una sola persona no suposa cap amenaça real a la democràcia. O almenys això és el que sembla pensar Antonio Elorza, si ens prenem seriosament la seva última intervenció periodística, titulada "Caminos de dictadura" i publicada a El País el passat divendres 29 de maig. L'article alerta del presumpte perill que corre la llibertat d'expressió sota els governs democràtics de Chávez, Morales i Correa. Tot i caure en el vell gènere del libel anticomunista, es tracta d'un article interessant perquè delata una manera d'entendre la història intel·lectual tan divertida per a qui l'escriu com perfectament inútil per a qui la llegeix.

Per Elorza, les idees són totalment independents i sobiranes. En conseqüència, l'historiador ja no s'ha de preocupar d'emmarcar-les en un context històric o socioeconòmic concret. Per aquest reputat historiador, tota forma d'islamisme sempre, en qualsevol context històric, correrà el perill d'alimentar eventualment el terrorisme, ja que qualsevol interpretació honesta de l'Alcorà exigeix massacrar infidels. Tota forma de nacionalisme basc, tant se val de quina base social es nodreixi, serà esclava de la visió excloent de Sabino Arana. I un tractament similar, és clar, és el que mereix tot projecte que s'autoetiqueti de socialisme radical. La matança de Tiananmen, l'expulsió de Semprún del PCE i els conflictes del govern bolivià amb l'oligarquia local, tot acaba al mateix sac.

És una llàstima que una ploma com la d'Elorza, àgil i ben llegida, sigui incapaç d'acceptar la complexitat d'una societat dividida en classes. Posats a fer una història de les idees en abstracte, s'agrairia un rescat del concepte de democràcia tal com l'entenien els antics, és a dir, com el govern de la majoria de pobres lliures. Per exemple, a la Política d'Aristòtil, podem llegir el següent:

1279b: 18-19: Democràcia és quan aquells que no tenen gaire propietat, que són pobres, tenen autoritat sobre el sistema de govern.

O, més endavant:

1290a: 30-1290b2: La democràcia no és necessàriament només el règim on la multitud té l'autoritat. L'oligarquia no és necessàriament el règim on la minoria té el poder sobre el sistema de govern. Si la majoria d'una ciutat-estat fos rica i tingués autoritat, ningú no l'anomenaria democràcia, de la mateixa manera que si un petit grup de pobres tingués el control sobre una majoria de rics, ningú no l'anomenaria oligarquia. Millor dit, democràcia és quan tots els ciutadans lliures tenen autoritat i oligarquia és quan els rics la tenen.

La notícia és Marinaleda

Diu una llegenda urbana que el primer cop que un entrenador de futbol va convocar una roda de premsa després d'un entrenament va ser un dimarts qualsevol. Sembla que els pocs periodistes que hi van assistir, entre encuriosits i desconcertats, no sabien ben bé què preguntar. La incomoditat inicial va deixar pas al riure nerviós i tothom se'n va anar a casa pensant que aquella divertida paròdia no es tornaria a repetir. Com és obvi, el temps va revelar que l'entrenador era molt més que un bufó. Avui en dia, gràcies a la dictadura de les pseudonotícies, Laporta sembla un respectable estadista i Daniel Sirera, un pobre imitador de Hristo Stòitxkov.

Al seu torn, les seccions de política nacional dels diaris s'han tornat indistingibles de la xafarderia futbolera del qui-ha-dit-què i què-li-ha-contestat-l'altre. Les minvants referències a Esquerra Unida en són un bon exemple. Francament, entre nosaltres, a qui li interessa si a Cayo Lara li sembla que la Conselleria d'Interior és "massa responsabilitat" per a ICV-EUiA? A qui li importa que Jordi Miralles li recordi que "les decisions de la coalició es prenen a Catalunya"? Tots dos tenen coses més interessants a dir sobre el que hauria de ser un nou model de policia democràtica i progressista, respectuosa amb els drets humans i neutral en el conflicte de classe. I les portades dedicades a Rosa Aguilar? Algú pot afirmar sense malícia que el seu salt al govern del PSOE és la notícia més destacable de tot el municipalisme d'EU en els últims vint anys?

Deu ser per això, perquè estem tan penosament acostumats a tolerar un periodisme polític que torpedina la vessant deliberativa del procés democràtic, que el reportatge de Victoria Burnett sobre el mític poble andalús de Marinaleda resulta una sorpresa tan agradable. Publicat ahir a The New York Times, l'article dóna quatre pinzellades sobre l'ambiciós projecte polític d'aquest ajuntament governat per Esquerra Unida. La periodista deixa entendre que, ara que el neoliberalisme trontolla i el sofriment s'estén i s'intensifica, els projectes que qüestionen la lògica capitalista mereixen una atenció i un respecte creixents. Sens dubte, tota una lliçó d'honestedat professional per a les Pilars Raholes i Rodolfos Serranos de torn.

Enllaç recomanat: A Job and No Mortgage for All in a Spanish Town

Capitalisme versus American Dream

Cass R. Sunstein és un reconegut jurista estatunidenc, que actualment ensenya a la Harvard Law School. Amic del president Obama (amb qui va coincidir a la Universitat de Chicago) i autor de nombrosos llibres sobre dret constitucional, passa per ser vagament d'esquerres. Quan escriu, se serveix de les expressions pròpies de la tradició política nord-americana. Malgrat tot, Sunstein no s'està d'impugnar una premissa ideològica fonamental en aquesta tradició:

En principi, tant els americans d'esquerra com de dreta estan compromesos amb la "igualtat d'oportunitats". Aquest objectiu està àmpliament considerat com a incontrovertit. Però un moment de reflexió hauria de ser suficient per mostrar que en una societat lliure, la igualtat d'oportunitats és un objectiu extremadament difícil i exigent. De fet, és impossible d'assolir. Com que certa gent és més rica que altra, certs nens tindran més i millors oportunitats. Jo visc a Chicago, on és una realitat que els fills de pares que viuen al voltant del carrer 58 i de l'avinguda Dorchester tenen millors perspectives de futur que els nens nascuts trenta blocs més al sud. Als Estats Units, com en altres democràcies liberals, la igualtat d'oportunitats no existeix. Per garantir-la, la nació s'hauria d'implicar en formes massives de redistribució de la riquesa. Aquells que pensen que estan compromesos amb la igualtat d'oportunitats estan, de fet, a favor d'un objectiu més modest i pràctic: una oportunitat decent per a tothom, objectiu que constituïa un dels compromisos centrals de Roosevelt.

[SUNSTEIN, Cass R., The Second Bill of Rights, Basic Books, Nova York, 2004, pàg. 186.]

Ruling the Empire

Steve Fraser y Gary Gerstle (editores)

Ruling America: A History of Wealth and Power in a Democracy
Harvard University Press, 2005, 384 pp.

En 1984, el senador de Nueva York Daniel Patrick Moynihan exclamaba: "Al menos la mitad de los miembros del Senado actual son millonarios... Nos hemos convertido en una plutocracia... Se suponía que el Senado tenía que representar los estados; en vez de éstos, representa los intereses de clase". Desde entonces, Estados Unidos ha visto crecer la desigualdad social de forma espectacular. En un contexto mundial como el actual, donde el retroceso de conquistas democráticas y el fortalecimiento de tendencias plutocráticas han sido la norma, resulta sorprendente la escasez de estudios como Ruling America. A History of Wealth and Power in a Democracy. Coeditado por los historiadores Steve Fraser y Gary Gerstle, y publicado por la Universidad de Harvard, el libro se propone analizar la historia de las distintas élites políticas económicas norteamericanas y su siempre conflictiva relación con los ideales democráticos de la nación.

Desde los tiempos de la Constitución (un proyecto de las élites del momento para frenar los "excesos" democráticos de las legislaturas estatales) hasta el día de hoy (cuando, en los procesos electorales, el declive de los aparatos de partido ha hecho aumentar la desmesurada influencia de los donantes privados multimillonarios), los ocho capítulos de Ruling America tratan de las diferentes formas en que las sucesivas élites del país han construido su universo social, ideológico y político en el seno de un sistema formalmente democrático. El libro no relata la historia de un triunfo total y definitivo, sin obstáculos ni tensiones. Al contrario, los autores prestan especial atención a las divisiones internas de las élites y a los desafíos —a veces sólo amenazantes, otras veces coronados con éxitos parciales— del exterior, es decir, del demos o pueblo llano. Las aportaciones de Michael Lind y Godfrey Hodgson se cuentan entre las mejores, aunque toda la obra bien se merecería una traducción a cualquier lengua peninsular, como primer paso para inspirar un reto similar entre los economistas e historiadores españoles.

[Publicat a l'edició digital de Mientras Tanto, número 67]